Emili Pikler deia que no s’ha de forçar al nen a realitzar postures a les que encara no ha arribat per si mateix (asseure-ho, posar-lo dempeus...). Afegia que els moviments es construeixen a partir d’altres postures de transició i moviments, i si no els deixem desplegar de manera natural, els tallem (per això molts nens no es voltegen sols, no gategen, cauen quan s’asseuen, no caminen sols...depenen de l’adult perquè els posin). No els hem donat el seu moment ni el seu espai adequat amb estímuls i mobles o baranes al seu abast perquè es puguin recolzar per ells sols, per seure, per aixecar-se i desplaçar-se per si mateixos amb la mirada atenta, plena d’afecte i admiració, respectuosa i encoratjadora de l’adult. No vol dir que s’ha de deixar al nen sol en tot moment i ja està. Com és natural, plorarà al trobar-se sol davant d’una dificultat, l’adult l’ha d’acompanyar i animar en la recerca de la seva autonomia.

El nen necessita un espai ampli en el que es pugui moure lliurement. A terra, en una catifa o una manta, en un lloc fix a casa, i altres superfícies de posar i treure segons les necessitats, també a sobre de la gespa, la sorra de la platja... amb objectes que li cridin l’atenció per anar desplegant el seu desenvolupament motor al seu ritme (els seus moviments).

Posar roba còmoda i intentar evitar gandules, catifes petites amb objectes només penjants, parcs tancats, catifes amb voltants inflables... que impedeixen el moviment del nen i, en conseqüència, el seu desenvolupament.

Els objectes poden ser diversos, com a més textures i diferents materials més enriquidors: fusta, roba, metall, naturals (petxines, pedres, pinyes, pals, etc.), cintes i materials/ joguines amb les que el nen pugui descobrir per ell mateix (sovint abusem només de les joguines de plàstic i d’aquelles que juguen soles prement un botó). Si observem a l’infant entre mil joguines, acaba jugant amb les etiquetes d’aquestes, o observant les lletres de la nostra roba, les cremalleres, botons o agafant un got, una cullera de la cuina, agafant el nostre collaret, ulleres...

La mestra i diplomada en Psiquiatria social Eleanor Goldschmied, que connecta molt amb els principis d’ Emmi Pikler, ens parla de “La Panera dels Tresors”, Consisteix en una panera d’uns 50-60 cms d’amplada i 8 d’alçada aproximadament, plena d’objectes de la vida quotidiana tenint en compte diferents famílies: roba, metall, fusta, plàstic i d’altres, que no siguin perillosos per a ells. D’aquesta manera els infants descobreixen per ells mateixos: qualitats físiques dels objectes, la seva temperatura, mostren preferències per certs objectes i fan de petits científics realitzant assaig- error. S’ofereix quan el petit és capaç de seure per ell mateix.

Per afavorir el desenvolupament motor, els objectes poden estar disposats per l’espai perquè investigui i provoquin una acció (fixar la mirada, aixecar el cap, voltar, desplaçar-se, agafar objectes...) i alguns, de tant en tant, també penjats d’una corda per afavorir la coordinació òculo- manual (agafar objectes penjants en moviment).

No calen molts objectes per no dispersar i cansar al nen. Es poden anar variant de tant en tant perquè li cridin l’atenció. També és important que siguin segurs per agafar i portar a la boca, i segons la forma, poden ser per agafar amb una mà, amb les dues, amb la punta dels dits (la pinça), quantes més possibilitats millor.

Podem convidar a l’infant a realitzar algun moviment específic cridant la seva atenció amb el nostre cos (mans, dits, veu) o amb algun objecte: fixar la mirada, girar el cap d’una banda a l’altre, aixecar el cap, provocar puntades oferint objectes als peus, etc.

I no oblidar que nosaltres mateixos també els podem estimular amb els nostres jocs, la nostra mirada i expressions, les nostres carícies, les nostres pessigolles, la nostra veu, les nostres cançons, parlant-li molt d’allò que fem, anant al carrer, al supermercat, a la muntanya, a la platja, realitzant activitats amb altres famílies, en contacte amb altres nens i nenes... En fi, amb la naturalitat de la vida i del dia a dia sense haver d’angoixar a l’infant amb continues activitats, es tracta de facilitar-li els espais i els recursos perquè es vagi desenvolupant de manera autònoma amb una bona base afectivo- emocional.

Eva Mª García Vargas
Mestra d’Educació Infantil